El relat de la casa Castellarnau

En aquesta publicació podreu observar com tracto de tres maneres diferents el mateix relat: des del principi fins al final, començant in media res i, finalment, narrant els esdeveniments des del final fins al principi. 

De principi a final

Quan jo era petita tot era bonic, preciós, com un somni del que mai et vols despertar. Tant la meva mare, com el meu pare i els meus germans érem una família, dinàvem junts, jugàvem junts, seiem a la vora del foc mentre els pares ens llegien un conte... Però, un dia, va canviar tot. Ho recordo perfectament, va ser una tarda freda de gener en què la humitat de la meua estimada ciutat supurava per totes les parets de la casa malgrat els intents dels criats per mantenir calenta la mansió. Tota la família érem al saló de la casa: la meva mare llegia plàcidament a la seva butaca preferida, el meu pare, al seu costat, també repassava despistat uns papers dels molts negocis que tenia la meva família en aquell moment, els meus germanes jugaven i reien; mentrestant, jo tocava aquell clavicordi que tant m’agradava però, de sobte, la meva germana petita va començar a molestar-me i a fer-me ganyotes. Jo, enfadada perquè no em deixava tocar, vaig agafar unes tisores i li vaig començar a tallar els cabells mentre l’agafava violentament del coll. Quan la meva mare i el meu pare ho van veure em van agafar corrents però, jo no podia parar, no sabia que em passava. A partir d’aquell dia, va canviar tot. Els meus pares i germans a poc a poc van deixar de venir a veure’m fins que, un dia, va venir la meva criada i em va acompanyar a una habitació de la casa en què havia un metge. Aquest metge em va auscultar i, després fent que no amb el cap, va marxar. La criada em va deixar en aquella habitació fosca en què només hi havia el meu estimat piano, un llit i un petit lavabo per poder rentar-me. A partir d’aquell moment, vaig començar a confondre els dies i les nits, la realitat amb la ficció, ja que em venien a veure uns petits follets que em deien que havia de fer coses com, per exemple, arrancar-me les ungles amb les dents, un a una... Però, finalment, arribà la pau, la tranquil·litat, l’alliberament. Avui dia, tinc molta gent que visita la meva casa malgrat que hi ha no hi viu ningú de la meva família, molta gent es fa fotografies davant del meu quadre, penjat escrupolosament al menjador... Però, malgrat que estic convençuda que no em veuen,  crec que venen a escoltar com toco el piano. Sí,  em senten i veuen el meu meravellós clavicordi que al llarg dels anys ha tornat al lloc que li pertoca: el centre de la sala de la casa Castellarnau de Tarragona. 

“In media res”

Negre, lúgubre, fosc, olor a pixats, silenci sepulcral... foscor i solitud. Recordo perfectament aquella cambra, sense finestres, sense vida, sense color, sense contacte amb el món exterior... Una criada em porta el menjar i em recull la safata després; sense contacte físic, sense parlar, sense somriure... Sento veus a fora, en la llunyania o no. A vegades pensava que m’estava tornant boja però, per sort, tenia els meus follets que em donaven conversa i jugaven en mi però, sobretot, el que realment em mantenia amb vida era el meu estimat clavicordi. La música em relaxava, em feia passar les hores més amenes... tocar-lo, per a mi, era retornar aquella vella vida d’abans en què el saló familiar era la meva estança habitual. El recordo i el veig tal com era abans: amb aquell color daurat que amplificava els raigs de sol provinents dels grans finestrals blancs com la neu... Oh i aquelles portes franceses exquisides que diuen al magnífic rebedor de la casa!!! Però, el que més recordo era on estava el piano, ja que ocupava el lloc d’honor de l’estança, ja que es trobava al centre. Però, aquell saló també amaga la raó de la meva terrible sort. Recordo i revisc aquell dia, no puc treure-me’l del cap: jo asseguda en aquell magnífic tamboret encoixinat amb aquella tela blavosa preciosíssima tocant el meu estimat i preuat clavicordi... Els meus germans estaven asseguts amb uns grans coixins a joc amb el meu tamboret i reien, jugaven i s’empipaven mentre el meu pare i la meva mare llegien tranquil·lament alguna cosa... Però, repentinament, la meva germana va aixecar-se del seu gran coixí i va començar a increpar-me; els meus amics follets van dir-me que agafés les estisores que estaven damunt del clavicordi i li tallés els cabells; així ho vaig fer. Avui, però, aquests follets han marxat igual que la meva família. Tot i així cada dia ve a casa un munt de gent que la visita, entra per les estances es fa fotografies davant del meu magnífic quadre... Tot i que crec que no em poden veure, estic segura que sí que em poden sentir, ja que, de tant en tant, toco el meu clavicordi i la gent corre fins on és.

Des del final fins al principi

Mentre observo la gent que visita la casa i es fa fotografies davant del meu magnífic quadre penjat al menjador, observa el meu clavicordi amb intensitat com si pogués veure’m., passejar per la meva vella habitació i el meu estimat saló... Jo em sento feliç, acompanyada i, tot i que crec que no em poden veure, el premio amb els meus recitals de música. De tant en tant, algú corre al lloc on està el piano mentre toco i es queda mirant fixament, com si pogués sentir-me! Com ha canviat la gent, els seus vestits, la seva forma de parlar... Però estic contenta, feliç de tenir companyia no com abans que tenia només com a companyia aquells meravellosos follets, els únics que hem parlaven, i aquella criada esquerpa que portava i recollia les viandes en silenci, sense mirades, sense contacte...! Mentre veig a la gent passejar per la meva casa, tot i que crec que avui dia ja no queda ningú de la meva família, no puc evitar recordar una vegada i un altra el dia que ho va canviar tot.... Ho recordo com si fos ahir, jo estava asseguda tranquil·lament en aquell tamboret encoixinat ple de flors de colors tocant el meu estimat clavicordi al centre de la meravellosa sala decorada a l’estil rococó amb aquelles meravelloses finestres que deixaven entrar tota la llum del capvespre gèlid de gener; els meus germans estaven asseguts amb uns grans coixins al terra jugant, rient, conversant. Els meus pares estaven tots dos asseguts en unes magnífiques butaques comodíssimes: la meva mare, llegia el diari, tot i que només acabava llegint les pàgines de societat, per estar al dia de tot el que passava a Tarragona; el meu pare, llegia uns papers amb unes petitíssimes lletres molt atentament. De repent, la meva germana petita va començar a molestar-me i, els meus companys inseparables, els follets, van donar-me la idea d’agafar unes estisores i començar-li a tallar els cabells... Quan els meus pares van adonar-se’n tot va succeir molt ràpid, ja que l’endemà estava tancada en una nova habitació. Que no havia vist mai. A partir d’aquell dia va començar la foscor, la negror, el silenci sepulcral, els dies i les hores es confonien dins del meu cap.