Focalització interna i narrador protagonista

Quan jo era petita tot era bonic, preciós, com un somni del que mai et vols despertar. Tant la meva mare, com el meu pare i els meus germans érem una família, dinàvem junts, jugàvem junts, seiem a la vora del foc mentre els pares ens llegien un conte... Però, un dia, va canviar tot. Ho recordo perfectament, va ser una tarda freda de gener en què la humitat de la meua estimada ciutat supurava per totes les parets de la casa malgrat els intents dels criats per mantenir calenta la mansió. A casa, tota la família érem al saló: la meva mare llegia plàcidament a la seva butaca preferida mentre el meu pare, al seu costat, també repassava molt concentrat uns papers d’algun negoci que en aquell moment portava entre mans; els meus germanes jugaven i reien i,mentrestant, jo tocava aquell clavicordi que tant m’agradava. Quan ja portava una estona tocant aquell instrument, la meva germana petita va començar a molestar-me i a fer-me ganyotes. Jo, enfadada perquè no em deixava tocar, vaig agafar unes tisores i li vaig començar a tallar els cabells mentre l’agafava violentament del coll. La meva mare i el meu pare van quedar desconcertats i van córrer al centre de la sala,  però, jo, malgrat que sentia tots els seus precs, no podia parar, no sabia que em passava.

A partir d’aquell dia la meva vida va canviar completament. Els meus pares i germans a poc a poc van deixar de venir a veure’m fins que, un dia, va venir la meva criada i em va acompanyar a una habitació de la casa en què havia un metge. Aquest metge em va auscultar i, després fent que no amb el cap, va marxar. La criada em va deixar en aquella habitació fosca en què només hi havia el meu estimat piano, un llit i un petit lavabo per poder rentar-me. A partir d’aquell moment, vaig començar a confondre els dies i les nits, la realitat amb la ficció, ja que em venien a veure uns petits follets que em deien que havia de fer coses com, per exemple, arrancar-me les ungles amb les dents, una a una... Però, finalment, un dia va arribar la pau, la tranquil·litat, l’alliberament. Avui dia, tinc molta gent que visita la meva casa malgrat que hi ha no hi viu ningú de la meva família, molta gent es fa fotografies davant del meu quadre, penjat escrupolosament al menjador... Però, malgrat que estic convençuda que no em veuen,  crec que venen a escoltar com toco el piano. Sí,  em senten i veuen el meu meravellós clavicordi que al llarg dels anys ha tornat al lloc que li pertoca: el centre de la sala de la casa Castellarnau de Tarragona. 

Focalització externa i narrador objectiu

Aquella mansió era molt bonica, espatarrant de les millors de tota Tarragona. La família que hi vivia dins també pareixien feliços, ja que els nens només corrien i reien per tota la casa mentre la mare tenia cura d’ells mentre portava la casa i el pare feia molts diners mitjançant els seus petits i grans negocis. Un dia, estaven tota la família a un dels salons de la casa amb la xemeneia encesa. La mare i el pare, estaven asseguts damunt d¡un gran sofà: el pare repassava concentrat uns quants papers dels seus negocis; la mare llegia atentament la secció de societat del diari de Tarragona. Els fills petits seien en uns grans coixins a la vora del foc i reien, jugaven i dibuixaven diferents escenaris de Tarragona. La filla més gran, però, no participava al joc dels més petits, ja que tocava un clavicordi situat al centre de la sala. Al cap d’una estona, una de les germanes més petites va començar a increpar a la gran i no li deixava tocar el piano. De sobte, la germana gran va agafar unes tisores i li va començar a tallar els cabells agafant-la del coll. Els pares, quan van veure el que passava, van córrer cap on eren les filles i van intentar aturar a la gran; tanmateix, la gran no parava. Finalment, la van poder calmar.

Després d’un temps, la germana gran ja no va passar més temps amb la família, sinó que va restar tancada en una habitació sense finestres, en la foscor, i sense la companyia de contacte humà, només el d’una criada que li portava menjar tres cops al dia. Els seus pares, van oblidar-se d’ella i la van excloure de la família. Aquesta noia, després de segles, va restar en aquella casa en forma de fantasma i, per consolar-se, tocava el piano als visitants d’aquella casa, mentre ells, es feien fotografies davant del seu quadre postrat al centre de la sala, visitaven les seva antiga habitació... A vegades els visitants podien sentir el clavicordi com sonava però no podien veure a la xiqueta fantasma.

Focalització zero i narrador omniscient

Aquella nena abans era feliç, una noieta normal, sense complexos, viva, amb energia... Però bé, comencem pel principi, no? Tot va començar una freda nit d’hivern en què la ciutat estava sumida en un boira espessa i humitosa. A dins de la gran casa Castellarnau de Tarragona tota la família era al gran saló al voltant del foc encès: la mare i el pare estaven asseguts en un gran sofà mentre cadascú llegia molt concentrat uns papers i un diari respectivament. Els nens petits estaven ben asseguts a la vora del foc mentre reien, jugaven i dibuixaven magnífiques escenes de la seva ciutat. La germana gran, però, no participava en el joc, sinó que amenitzava la nit tocant un magnífic clavicordi situat al centre de la sala. Però, al cap d’una estona tocant una finíssima peça, una de les seves germanes petites va començar a increpar-la i a molestar-la, fent-la parar de tocar el piano. La germana gran va respondre sobtadament, ja que va agafar ràpidament unes tisores que tenien els nens petits per dibuixar i va començar a  tallar-li els cabells a la seva germana petita mentre l’agafa violentament del coll, quasi ofegant-la. Els pares van córrer i van suplicar-li que parés però aquella noieta no podia parar, ja que estava posseïda per uns petits follets que habitaven dins del seu cap. A partir d’aquell dia tot va canviar: la germana gran va deixar de formar part de la família, ja que els seus pares tenien por que tornés a fer mal o, encara pitjor, matar algun membre de la família. Però, els pares, encara van arribar més lluny, ja que van tancar per sempre més la noia en una habitació tancada, focs, lúgubre, sense cap més divertiment que el magnífic clavicordi i els seus estimats follets que li deien estupideses i l’intentaven consolar. Com a contacte humà només tenia una cridada de la casa que li marcava les hores pels àpats que li portava: torrades amb mel per esmorzar, alguna vianda calenta i un tros de carn a dinar i alguna cosa lleugereta per sopar. Però, ara, la noieta torna a ser feliç, ja que no queda ningú de la seva família de la casa i tampoc els seus follets; ara cada dia la visiten un munt de gent i es fan fotografies davant del quadre on apareix ella. La noieta, per agrair-los la seva companyia, toca el piano per tota aquella gent desconeguda que, de tant en tant, poden sentir lleument les notes que desprèn el clavicordi.