Retrat literari Joan Cavallé

La seva cabellera abundant i desenfadada li atorga un to amical, cordial i de confiança i, a més, també ens mostra com els anys han anat passat, sense donar-hi molta importància però, tampoc sense poder fer-los passar desapercebuts. El seu front, ens dibuixa el mapa de la seva vida en què, cada arruga constitueix un cim fet, una fita aconseguida, un objectiu complert que troba el seu punt i final en unes celles també abundants, despentinades i a conjunt amb el pèl que li recobreix el cap. El seus ulls, desdibuixats sota unes ulleres de pasta de color carbó, et transporten a una illa deserta composta, només, per una cristal·lina platja de sorra blanca.  Totes aquests faccions però, encara van més enllà i, fins i tot, ens arriben a mostrar la seva manera de ser: sincera, clara i transparent com un oceà tranquil però que, al mateix temps, amaga una força i una perseverança que l’han portat a guanyar, entre  altres, el Premi Crítica Serra d’Or de dramatúrgia dues vegades, així com el Premi de Josep M. de Sagarra de traducció teatral.

 

En un jersei de punt blau marí fosc per damunt i una camisa fina de coll punxegut blau cel a sota, tot conjuntat amb la seva intensa mirada, és com se’ns presenta, juntament  amb un somriure als llavis. La seva veu ens mostra una confiança característica i difícil de dissimular per una persona triomfadora i d’idees clares. Però els seus gestos es contradiuen uns amb els altres,ja que mentre que trobem el seu caminar que denota confiança, seguretat i una mica de parsimònia i, fins i tot, potser una mica de passotisme, un cop assegut les mans ens indiquen coses diferents i, fins i tot, en alguns casos contràries com,  per exemple, quan excessivament enganxades al cos i ens mostren una altra particularitat del seu caràcter: la timidesa; però no es tracta d’una timidesa com la que sofreix la gent normal, sinó que més aviat es tracta d’aquella timidesa característica dels grans personatges carismàtics: sempre oberts a noves idees, noves influències i, sobretot, nova gent. També altres expressions amb els mans ens ajuden a saber més d’aquest personatge com, per exemple, aquell gest pensatiu i amb la mirada perduda però, al mateix temps, concentrada en un punt concret que el caracteritza i ens recorda tan amigablement al Le Penseur de Rodin.

Ara bé, com molts personatges essencials de la vida tarragonina, els seus inicis no van ser fàcils: començà a escriure de ben jovenet, només amb catorze anys, però no va decidir publicar fins els anys noranta del segle passat; gràcies al col·lectiu La Gent del Llamp pogué començar a fer promoció de la seva obra així com donar a conèixer la seva teoria teatral. A partir d’aquí, inicià la seva producció literària amb una petita obra de teatre però, qui sap si perquè el seu intel·lecte tenia ganes de provar coses noves, o a causa d’una nova necessitat vital, va conreà tant novel·la, com conte, tanmateix, sense deixar d’ocupar-se del teatre. A més, també s’ocupà de la traducció d’algunes obres així com, des del col·lectiu La Gent del Llamp, ajudà a dinamitzar la vida cultural i a publicar una sèrie de llibres així com, entre altres coses, també va proposar la reedició de les obres completes de Pin i Soler.

 Actualment, defensa que “no hi ha prou en saber escriure” per arribar a ser un autèntic escriptor; amb aquesta petita frase ens demostra fins com ha tingut que lluitar per arribar on és, amb una exigència màxima i un compromís perpetu fet que reforça el seu caràcter lluitador. Les seves fortes conviccions, però, també arriben a l’escena teatral de la qual defensa la seva autonomia, puresa i el seu llenguatge especial. El seu panorama el defineix “amb un diagnòstic forçosament bo”, ja que havia estat a punt de desaparèixer. Les seves obres, entre les quals es troben Senyores i senyors…, Entaulats-, El telèfon, L'espiral. Exercici d'autofàgia, etc., estan pesades per ser representades, són fetes per al públic i, en conseqüència, pensades essencialment perquè es puguin representar.